Quan més gran, més transparent

L’estudi de XUT Consulting sobre l’aplicació de la llei de transparència en l’àmbit local titulat “Ajuntaments de vidre” conclou que els ens locals estan endarrerits pel que fa al compliment de la llei de transparència, accés a la informació i bon govern. No obstant això, s’aprecia una tendència que cal tenir en compte: els ajuntaments de les poblacions més grans són els que presenten millors índex de transparència.

A partir de l’1 de gener del 2016, el món local haurà d’aplicar les mesures de transparència que preveu la llei. Tanmateix, a escassos mesos de la seva entrada en vigor, el més calent és a l’aigüera. Encara queden molts aspectes de la llei per incorporar; com fer públiques les subvencions concedides o les declaracions patrimonials dels càrrecs electes i oferir guies de consulta de la informació, entre d’altres.

La grandària del municipi determina la qualificació de transparència, independentment del partit de govern. En aquest sentit, Oriol Rua, un dels autors de l’estudi, afirma: “Si mirem només la mitjana total per partits, podia semblar que el PSC sigui un partit amb més vocació de transparència. Però no és així. Es tracta d’una mitjana més elevada degut a que governen en un major nombre de grans ciutats. És a dir, amb més pressupost. La possibilitat de recursos pressupostaris és un element decisiu a l’hora de bastir l’Administració transparent”. I així ho demostren les dades: tots els ajuntaments de més de 100.000 habitants disposen de portals de transparència i dades obertes. En canvi, en els municipis de menys de 20.000 habitants només en tenen un 18%.

L’estudi per províncies va en la mateixa línia: és la grandària del municipi el que determina la qualificació, independentment de la demarcació territorial. Tenint en compte la base municipal catalana ―la gran majoria de municipis tenen menys de 10.000 habitants―, es fan necessaris mecanismes que permetin harmonitzar aquesta dimensió.  

Malgrat aquesta relació clara entre grandària i valoració de transparència, són significatives les diferències de qualificació que trobem dins el segment de poblacions que estan entre 20.000 i 49.999 habitants. Existeixen grans diferències d’un municipi a un altre, però el factor de partit tampoc no és determinant. Tampoc ho és la capitalitat de la comarca dins aquest grup de municipis ni el còmput general. Aquesta variabilitat s’explica per la iniciativa política ―no tant de partit― d’un alcalde o regidor determinat o per la iniciativa tècnica d’un treballador públic que, al marge de les imposicions legals, aposten fermament per la cultura de la transparència i la rendició de comptes. 

Algunes dades de l’estudi:

• El 52% dels ajuntaments de la mostra no disposen de portal de transparència.
• Més del 60% dels ajuntaments no fan pública la retribució dels càrrecs electes.
• Només un 8% dels ajuntaments fa pública la declaració patrimonial dels regidors.
• El 40% dels ajuntaments no tenen visibles els correus electrònics dels electes.
• El 75% dels ajuntaments permeten consultar online el pressupost municipal; però són molt pocs (el 15%) els que utilitzen eines de visualització de dades per facilitar-ne la comprensió.
• El 60% dels ajuntaments disposen de bústies de suggeriments online.
• Només un 10% dels ajuntaments analitzats presenten informes d’auditoria financera.
• Més del 70% dels ajuntaments no publica a la web les subvencions concedides.
• Tan sols un 12% dels ajuntaments disposa de plataformes de petició d’informació.
• Més del 80% dels ajuntaments no presenta les dades en format reutilitzable.
• L’avaluació és l’assignatura pendent: només 1,2% dels ajuntaments analitzats tenen un apartat al web d’avaluació de les seves polítiques.

Podeu descarregar-vos l’estudi sencer aquí. 

El Parlament de Catalunya al teu smartphone

Les noves tecnologies permeten apropar la política a la ciutadania i facilitar l’accés a la informació pública. D’acord amb això, l’àrea de transparència de XUT consulting ha desenvolupat una app per a dispositius amb sistema android que permet seguir l'actualitat del Parlament de Catalunya mitjançant la sindicació dels continguts del portal parlament.cat.

L’objectiu d’aquesta eina és el de facilitar l’accés a la informació parlamentària, monitorititzar l’activitat de la cambra, controlar la tasca dels diputats i fomentar la cultura de la transparència en la política institucional.

L’aplicació ofereix les notícies tant del Ple o de la Diputació permanent (segons el cas) com de les diferents comissions de treball o d'estudi constituïdes a la seu legislativa. També permet consultar els vídeos de les sessions plenàries i l'agenda institucional.

Per últim, dóna accés al dossier de tota l'activitat legislativa (projectes o proposicions de llei, lleis i decrets lleis) i als diaris de sessions, amb la redirecció cap als documents PDF del contingut web. L'app està optimitzada per a smartphones però també funciona en tauletes, sempre en sistema android.

Per descarregar: App Parlament.Cat

Oriol Rua, responsable àrea de Transparència de XUT consulting. 

Tendències futures en E-commerce

El concepte de comerç electrònic avui en dia està canviant en relació amb el de fa uns anys. Un fenomen que al seu moment va fer, sens dubte, que les expectatives optimistes sobre aquest no es complissin del tot.

Per exemple, fa un temps, es pensava que a Internet predominaria el concepte d' “anar de compres”; és a dir, que el client duria a terme adquisicions possiblement per impuls, no imprescindibles, i d’un alt valor afegit. En canvi, ara sembla que es busca més un tipus de client que “fa la compra”, la qual cosa explica que cada vegada hi hagi més cadenes de supermercats que ofereixen serveis a través d'Internet.

D’altra banda, les empreses que ofereixen productes o serveis a través d'Internet estan canviant les estratègies que havien seguit durant els darrers anys. Una línia que molt probablement s’anirà perfilant amb més claredat en els propers anys, encara que no resulti fàcil. Aquestes són algunes noves tendències que es perfilen amb relació a les noves estratègies on line:

La fi del contingut gratuït. S’ha demostrat errònia la suposició que es podien oferir serveis de forma gratuïta esperant que la publicitat fos la que proporcionés la rendibilitat. Les empreses que ofereixen aquests continguts ara comencen a cobrar per aquests encara que sigui en forma de subscripció (bàsicament, amb l’objectiu d’obtenir informació sobre l’usuari). En aquesta mateixa línia, els buscadors estan cobrant a les empreses que troben per sortir en un lloc més destacat. En el futur la publicitat haurà de resoldre el problema de l’adaptació al nou mitjà electrònic per guanyar eficàcia, perquè fins ara simplement s’ha calcat el model de la televisió o el de la ràdio utilitzant formats multimèdia. En aquest sentit hem de tenir molt present que la xarxa no constitueix un mitjà de comunicació que pugui suportar fàcilment una estratègia de promoció d'aquesta mena.

Marques establertes. De la mateixa manera que les .com pures semblen perdre terreny enfront de les empreses tradicionals, les marques establertes en el món off line semblen guanyar-lo a les noves marques creades a Internet, especialment pel que fa als mitjans de comunicació. Informació o compra? En molts casos els consumidors no utilitzen els llocs web de comerç electrònic per comprar, sinó simplement per informar-se sobre el producte. Aquestes empreses s’estan convertint cada vegada més en creadors de continguts. Aquest és el cas, per exemple, d'Amazon, que al costat de cada producte audiovisual ofereix crítiques i opinions d’altres compradors, molt útils abans d’efectuar l’adquisició.

Especialització. Les botigues a Internet s’estan especialitzant. El motiu és que, a més d’una gestió molt més simple, l’especialització permet que el client trobi el que cerca amb més facilitat, alhora que la botiga pot distingir-se de les altres amb més eficàcia.

Segmentació. Els criteris tradicionals per segmentar consumidors on line a dia d’avui s’han mostrat molt poc satisfactoris. En aquest sentit, en els propers anys veurem avenços significatius en aquest terreny tan sensible a l’hora de determinar els diferents targets groups i poder adequar així la venda a través de la xarxa.

Personalització. Les empreses que desenvolupen els seus negocis a la xarxa estan avançant en la personalització de l’oferta perquè aquesta acabi conduint a la fidelització del client. De la mateixa manera, en els propers anys, la publicitat haurà de trobar la manera d’apropar-se al consumidor on line de forma més eficaç, millorant les seves tècniques i, sobretot, no tornant a repetir els greus errors del passat.

No obstant, i al marge del que succeeixi en el futur del comerç electrònic o de les empreses .com, el plat fort de l’evolució d’Internet i les tecnologies de la informació serà la seva implementació en l’organització de les empreses en general. I, en aquest sentit, és evident que encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Joan Morales, responsable de Marketing i E-commerce de XUT Consulting

Sense coneixement no hi ha venda online

Crear una botiga en línia, dissenyar una pàgina web, construir una xarxa social… Totes aquestes accions i, més quan aquestes són dutes a terme amb finalitats comercials, han de considerar sempre les peculiaritats del comportament del consumidor a Internet. De fet, sense aquesta premissa, totes elles solen estar abocades al fracàs. Voler aterrar a Internet per analitzar els comportaments del consumidors amb els mateixos paràmetres d’anàlisi que els de la botiga tradicional constitueix una errada estratègica de primera magnitud.

Internet és un sistema complex. Específicament, constitueix el primer i més recent entorn per a la comunicació basat en la navegació per continguts multimèdia bolcats en una xarxa d’ordinadors i connectats entre si a través d’enllaços. Elements com l’hipertext o els multimèdia són rellevants en la presentació de continguts comercials i afecten a la forma en què aquests són percebuts pels usuaris. D’una banda, l’hipertext és considerat tant un model teòric d’organitzar la informació perquè pugui ser llegida seguint relacions associatives, com una classe de documents creats a través de programes informàtics per ser llegits de forma no seqüencial, seguint relacions establertes a través d’enllaços. Per la seva banda, els elements multimèdia consisteixen en una forma de presentació de la informació a través d’ordinador, que integra i proveeix d’accés interactiu al contingut presentat de forma estàtica (mitjançant text i il·lustracions) i dinàmica (a través de so, animacions i vídeo).

La combinació de múltiples formats es considera com uns dels principals avantatges de la World Wide Web, ja que l’ús d’imatges i animacions combinades amb so fa l’entorn més atractiu per a l’usuari, a més a més de facilitar la comprensió i el record dels missatges. Com a contrapartida, la diferent velocitat de connexió a Internet que els usuaris puguin disposar en els seus punts en línia pot provocar que la recuperació d’alguns elements audiovisuals sigui massa lenta i, en conseqüència, sigui necessària un atenció especial a l’hora d’incloure aquests instruments a les pàgines web.

A Internet, a diferència de la resta de mitjans impersonals tradicionals (televisió, ràdio, premsa, cinema…), el receptor de la comunicació no és un destinatari passiu sinó que té control sobre el mitjà i el seu contingut, comptant, a més a més, amb instruments per enviar les seves respostes a través del propi entorn virtual. Així mateix, com a canal de comunicació personal, Internet permet les comunicacions interpersonals, normalment mitjançant correu electrònic i xerrades interactives, diferenciant-se de les trobades personals tradicionals pel fet que desapareix el llenguatge gestual i verbal. En general, la comunicació obeeix en major grau a la decisió del subjecte.

D’aquí precisament que la complexitat que presenta Internet com a canal de compra ofereixi dues conclusions rellevants en relació amb el comportament del consumidor en línia. D’una banda, la doble natura del consumidor -com a comprador tradicional i com a usuari d’ordinador-, que porta a que els elements d’interacció entre el subjecte i l’ordinador (com el interface, l’estructura de navegació, etc.) siguin tan importants com un bon servei al client.

D’altra banda, es suggereix que perquè un lloc web comercial tingui èxit ha de proporcionar “oportunitats de flow”, és a dir, experiències òptimes de navegació per als seus consumidors. I és que la implicació en una experiència exploratòria d’índole divertida és engrescadora per ella mateixa, ja que proporciona sentiments satisfactoris al subjecte, que es recrea a través del mateix comportament repetitiu. Per totes aquestes peculiaritats, els comportaments del consumidor a Internet, malgrat compartir algunes característiques amb les conductes desenvolupades en els mitjans tradicionals, contemplen noves particularitats (Koufaris, 2002) que requereixen conceptes aplicables totalment diferents que ajudin al seu estudi.

Joan Morales Alcudia

Responsable d’E-Commerce de XUT Consulting i Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Aprendre del fracàs

Abans de crear la històrica companyia automobilística Ford Motor Company, Henry Ford va estar en fallida cinc vegades. Howard Shultz, creador de la cadena internacional de cafè Starbucks, va ser rebutjat 214 vegades abans de trobar un inversor. Actualment, és l’empresa de cafè més gran del món amb 17.800 locals en 49 països. Algunes de les grans històries empresarials van tenir el seu naixement i la seva raó d’èxit en el fracàs.

Els professionals nord-americans tenen un apartat en el seu currículum per ressaltar els fracassos com una experiència més. En canvi, a casa nostra tendim a considerar el fracàs com quelcom vergonyant i menyspreable; quan no és el mateix tenir un fracàs; que ser un fracassat. Fernando Trías de Bes a El llibre negre de l’emprenedor ho deixa molt clar: «Fracassar no és perdre. És no haver-ho intentat.».

Reconèixer una equivocació és molt humà. En aquest sentit, l’empresa de capital risc Bessemer Venture Partners explica en el seu anti-portfolio que van deixar escapar oportunitats multimilionàries renunciant a invertir en projectes aleshores embrionaris com Google, eBay o Apple. Sí, es van equivocar; però confiarien en algú que no s’ha equivocat mai? Més tard van encertar apostant per Skype.

La concepció social del fracàs no és un valor universal; sinó que depèn de la cultura. Les societats que estigmatitzen l’experiència del fracàs ataquen l’autoestima de les persones enterrant un dels actius més preuats: el de l’emprenedoria. En canvi, la societat nord-americana concep el fracàs com una experiència positiva que forma part de l’evolució natural per generar valor en la societat. D’acord amb això, el president de Nike, Philip Knight, va advertir que “el problema avui dels Estats Units no és que estem cometent molts errors, sinó que estem cometent-ne molt pocs”.

Jesús Mármol, coach i autor del llibre El poder transformador del fracaso afirma que «mai fracasses; solament et transformes» perquè el fracàs és una experiència d’aprenentatge. Per posar un exemple icònic, Steve Jobs, el creador de Mac, va assegurar que l’acomiadament d’Apple va ser la millor cosa que li podia passar: «La feixuguesa de l’èxit va ser substituïda per la il·luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d’una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller». 

Una altra característica del fracàs és que no té valor universal sinó que depèn de la concepció cultural. En aquest sentit, els experts apunten que un emprenedor nord-americà experimenta 3,75 fracassos empresarials abans d’assolir un triomf. En canvi, el 50% dels empresaris espanyols tenen por al fracàs i això talla qualsevol iniciativa de crear un projecte. Segons Mármol, la nostra concepció del fracàs «està amputant la capacitat emprenedora de la nostra societat». A l’Estat espanyol, la taxa actual d’emprenedoria és del 5% i, d’aquests, el 64% dels que fracassen en un negoci no ho tornen a provar per segona vegada. I això no és sa. L’ésser humà és emprenedor per naturalesa. Ja des de ben petits, quan començàvem a caminar, quèiem i ens tornàvem a aixecar com si res perquè teníem interioritzat un missatge positiu de l’error. En canvi, el ‘jo adult’ s’ha amarat d’una por paralitzant que boicoteja qualsevol iniciativa.

John F. Kennedy va dir que “l’èxit té molts pares; però el fracàs és orfe”. En aquest context, un altre element important en els fracassos és la responsabilitat. Un estudi realitzat pel Center for Creative Leadership a més de 190 als càrrecs de grans empreses que havien experimentat experiències de fracàs revelava que els que es van recuperar ho van aconseguir perquè, en lloc de centrifugar les culpes als demés, van tenir la capacitat d’assumir els seus errors i seguir endavant.

L’èxit no depèn dels errors que cometem; sinó del que fem quan els cometem. Per això, la persistència i una combinació equilibrada d’actitud i aptitud és fonamental. Pau García Milà va ser expulsat de la facultat d’informàtica per mal alumne; però poc temps després es convertiria en empresari d’èxit gràcies a Eye-os, el sistema operatiu que ha donat lloc al Cloud computing. I paradoxes de la vida, avui se'l rifen com a conferenciant les escoles de negocis més prestigioses. Com deien els nostres avis: d’un gran mal surt un gran bé. 

Article de Francesc Ponsa publicat a L'Econòmic. 

Intel·ligència econòmica

És possible que per alguns lectors, el títol d’aquest article sigui un oxímoron. Tanmateix, en els darrers anys la Intel·ligència Econòmica (IE) s’ha convertit en una disciplina emergent que comprèn un procés permanent de planificació, obtenció i anàlisis d’informació per transformar-la en coneixement i reduir la incertesa a l’hora de prendre decisions estratègiques en àmbits com la competitivitat de les organitzacions o a la protecció d’interessos.

La forta irrupció de la IE s’ha fet palès en la creixent oferta formativa destinada a preparar futurs analistes en l’àmbit de la intel·ligència econòmica i empresarial. Encara que ens trobem davant d’un vocabulari aparentment nou, la idea del coneixement de l’entorn a l’hora de prendre decisions empresarials és més vella que l’olivera. Per exemple, l’any 1792, el diari espanyol El Correo Mercantil y sus Indias explicava que els comerciants que assolien millors èxits eren els que tenien en compte els temporals, les collites, els canvis de consums o les diferents aliances.

No obstant això, un dels grans precursors de la promoció del coneixement de l’entorn va ser Francis Joseph Aguilar qui, l’any 1967, va escriure Scanning the Business Environment; obra que tractava de la urgent necessitat per part dels directius d’obtenir informació rellevant de l’exterior i comprendre els canvis de l’entorn. Però la gran novetat rau en l’aplicació de la intel·ligència militar ―que es caracteritza per la recopilació d’informació sobre l’enemic actual o potencial per planificar adequadament les operacions― al món de l’empresa. En aquest punt, és interessant citar una frase del general i filòsof xinès, Sun Tzu, autor de L’art de la guerra que resa així: “Una bona intel·ligència és el preludi de la victòria”. 

A la dècada de 1980, es parlava de diferents tipus d’intel·ligència (o vigilància) segons el seguiment de l’entorn. Bruno Martinet i Jean-Michel Ribault distingeixen quatre eixos: a) intel·ligència tecnològica, dedicada a controlar els avanços tècnics i les noves oportunitats que aquests brinden; b) intel·ligència competitiva, consistent en analitzar i vigilar els competidors; c) intel·ligència comercial; enfocada a conèixer clients i proveïdors; i d) intel·ligència de l’entorn, centrada en buscar informació que pot afectar el futur (aspectes socials, normatius, geopolítics, econòmics, etcètera). Tots ells tenen en comú la missió de capturar informació estratègica per analitzar-la a posteriori.

La globalització ha contribuït a destacar el rol de la informació gràcies a factors com la liberalització dels mercats, la terciarització de l’economia o l’expansió del sector de les telecomunicacions. Per aquest motiu, la millora de l’accés a la informació a partir dels canvis tecnològics constants constitueix un dels elements claus de la nostra societat. La seva utilització per part d’institucions, empreses, associacions i individus permet generar millors respostes i enfocaments als reptes i riscos del nostre temps; caracteritzats pel seu caràcter global, complex i incert. Així, doncs, l’anticipació esdevé un valor estratègic de gestió en un context dinàmic i terriblement canviant.

Per aquest motiu és bàsic que les empreses identifiquin noves fonts d’informació, ponderació i valoració d’acord amb les seves necessitats. Això, per una banda, es pot realitzar mitjançant la captació activa i actualitzada d’informació rellevant a partir de pràctiques com l’anàlisi de patents i la propietat intel·lectual, el benchmarking competitiu, la geopolítica, l’anàlisi de xarxa de vendes, les relacions públiques o el lobbisme, entre d’altres. I per l’altra banda, a partir de noves eines i tecnologies per a l’administració de grans volums d’informació com, per exemple, els dipòsits de dades (data warehouse o el data mart) o la extracció automàtica de coneixement a través de la mineria de dades. De la mateixa manera, també es poden utilitzar altres recursos com bases de dades, anuaris digitals, serveis web, motors de cerca o metabuscadors.

Les grans multinacionals fa uns anys que van implantar les seves unitats d’intel·ligència amb la finalitat de reduir la incertesa i detectar de manera precoç les amenaces i oportunitats de l’entorn per potenciar la competitivitat i la projecció empresarial. En canvi, a les petites i mitjanes empreses, en gran mesura, encara desconeixen les possibilitats d’adoptar mesures de planificació estratègica mitjançant la Intel·ligència Econòmica. Certament, les seves capacitats i recursos no són comparables amb els de les grans empreses. Per aquesta raó, convé explorar noves formules que les permetin optar a associativitats més fortes i entrar en mercats més competitius. Vivim en temps de gran dificultat econòmica. Per això, hem de tenir present el vell adaggi que diu: “Una persona intel·ligent és aquella que construeix una fortalesa amb les pedres que llancen els seus enemics”. 

Article de Francesc Ponsa publicat a L'Econòmic. 

Qui ocupa els 135 escons?

Conjuntament amb Finestra d’Oportunitat hem elaborat l’estudi “Qui ocupa els 135 escons?” amb l’objectiu d’analitzar la composició de la X legislatura del Parlament de Catalunya. L’anàlisi advoca per una regeneració democràtica mitjançant la limitació de mandats a les cúpules de partits i l’augment de la presència d’independents a les llistes electorals.

La mitjana d’anys en el càrrec dels diputats de la X legislatura són 6,8 anys. D’acord amb això, la limitació d’anys en el càrrec a dues legislatures (8 anys) ―una demanda que en determinants cercles s’ha plantejat com una mesura de regeneració― no seria necessària perquè en aquests moments s’estaria per sota (encara que s'ha de tenir en compte  que les darreres legislatures han estat mes curtes respecte al període previst de 4 anys). No obstant això, la limitació de mandats permetria acabar amb rèmores que porten més de 3 legislatures: 31 diputats porten més de 4 legislatures; 7 en porten 5; 5 en porten 6; i una en porta 8. Així, doncs, la limitació de mandats és una mesura de refinament i millora de la qualitat democràtica que posaria fi a l’anquilosament en el càrrec.

Gairebé la meitat dels diputats posseeixen altres càrrecs públics ―la gran majoria dins del món local (82%)― i el 69% ha tingut altres càrrecs públics en el passat. Si a tot això li afegim la mitjana d’anys en la política com activitat principal (16,4 anys), es confirma la tendència d’apalancament polític. Per aquest motiu, es fa palesa la necessitat d’un canvi estructural de cultura política que afavoreixi la renovació i castigui l’apalancament.

Dues mesures de regeneració democràtica

En relació amb això, s’apunten dues mesures a tenir en compte. La primera és la limitació de mandats al capdavant de les cúpules dels partits. En aquesta anàlisi hem detectat que els partits que regeneren les seves direccions també presenten candidatures renovades. Aquest és el cas d’ERC amb l’elecció d’Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant del partit republicà. En aquest sentit, el d’ERC és el grup parlamentari que més percentatge de diputats nous presenta (76,2%) i menys percentatge de diputats que no han tingut altres feines al marge de la política institucional.

La segona consisteix en incrementar la presència d’independents reals a les llistes. Hem incorporat l’adjectiu “real” perquè les dades ens demostren que els diputats independents tenen una mitjana d’anys en el càrrec lleugerament superior a la general. Durant aquest mandat, els diputats sense carnet de partit representen el 5,2% (7 diputats) i d’aquests, només 2 s’han estrenat aquesta legislatura. Per aquest motiu, reivindiquem la incorporació d’experts independents que s’adaptin a les necessitats de cada període.

Algunes dades:

▪ La recent Llei de Transparència ha permès fer visible el 100% dels correus institucionals (quan abans era del 69%).

▪ La mitjana d’edat dels 135 diputats és de 47,6 anys. El diputat més jove és el popular José Antonio Coto (29 anys) i el més gran és la convergent Maria Glòria Renom (68 anys).

▪ El Parlament de Catalunya està format per 78 homes (58%) i 57 (42%) dones.

▪ La mitjana d’anys en el càrrec dels diputats del Parlament de Catalunya actual és de 6,8 anys.

▪ La mitjana d’anys en la política activa dels diputats catalans és de 16,4 anys.

▪ Dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, 67 posseeixen altres càrrecs públics. És a dir, el 49,6% del total.

▪ Un 26,7% (1 de cada 4 diputats) no ha tingut cap treball fora de la política. 

▪ El 27,4% dels diputats (és a dir, 37) han format part de les joventuts dels partits abans de ser parlamentari.

▪ Gairebé un 40% dels diputats provinents de les joventuts dels partits no han tingut feines al marge de la política.

Podeu descarregar-vos l’estudi sencer aquí. 

Article relacionat: “A favor de la limitació de mandats”, de Francesc Ponsa.

Lobbisme: l'art de representar interessos

El lobbisme és un procés planificat de comunicació dissenyat per intervenir sobre una decisió pública amb l’objectiu de crear un clima d’opinió favorable als interessos representats. Els encarregats de realitzar-lo són els lobbies ―despatx d’advocats o agències de relacions públiques que defensen interessos particulars― o el departament de relacions institucionals de les pròpies empreses.

El lobbisme deriva de la paraula anglosaxona lobby, que significa literalment vestíbul o sala d’espera. L’origen del lobbisme es situa a l’Hotel Willard; un edifici elegant i car proper a la Casa Blanca i el Capitoli on el president dels Estats Units, Ulysses Grant, es retirava per prendre una copa de conyac i relaxar-se després d’una jornada intensa. Però no sempre ho aconseguia perquè la gent, assabentada de l’hàbit del president, s’apropava al bar de lobby de l’hotel per demanar-li favors.

Centenars d’anys més tard, el lobbisme s’ha convertit en una acció molt estesa en aquelles empreses, patronals, sindicats o associacions socials que tenen el propòsit d’establir relacions de confiança amb un stakeholder important: els poders públics (executiu i legislatiu). Per posar un exemple, a Brussel·les hi ha 30.000 lobbistes i s’estima que el 70% d’aquests representen interessos industrials. Aquesta xifra no ens ha de sorprendre si tenim en compte que en competències com les ambientals,  més del 60% de la nostra legislació té l’origen en normes comunitàries.

Degut a l’opacitat amb la que operen a l’Estat espanyol, no es tenen dades rigoroses de l’activitat dels lobbies; tot i que alguns estudiosos estimen en 100 milions d’euros la facturació de tot el sector a Espanya (un 3% del que es factura als Estats Units). En aquest sentit, la influència dels lobbistes va en augment; per això, tant el Congrés espanyol com el Parlament de Catalunya han anunciat la creació d’un registre de lobbies semblant al que existeix al Parlament europeu.

Quan pregunto als meus estudiants quina opinió tenen dels lobbies, la gran majoria els vincula a interessos obscurs. I no m’estranya perquè, al nostre país, quan es parla dels lobbies sovint s’associa al tràfic d’influències. Aquesta mala premsa s’explica per la nostra jove cultura democràtica i la seva manca de preparació per assumir la participació de la societat civil en la presa de decisions. Però els nombrosos casos de corrupció política també han contribuït a desacreditar tot allò que suposi influir (encara que sigui a través de la informació, com és el cas del lobbisme).

No obstant això, les principals consultories de relacions públiques ofereixen serveis de relacions institucionals (public affairs) que, entre d’altres objectius, volen contribuir a canviar agendes globals, modificar actituds, forjar imatges i estendre la influència d’organització i idees; tal i com ho descriu la consultoria Weber-Shandwick. El lobbisme o la representació d’interessos s’ha convertit en una eina molt recorrent en el marc de la política de comunicació corporativa de les institucions o empreses que s’adrecen als poders públics. Segons el lobbista francès Bernard Le Grelle, aquesta pràctica interdisciplinar es composa d’un 20% de dret, 20% de política, 20% d'economia, 20% de diplomàcia i 20% de comunicació.

Un exemple de l’eficiència de l’activitat dels lobbies és la frase atribuïda al president nord-americà John F. Kennedy: "els lobbistes em fan entendre un problema en deu minuts mentre que els meus col·laboradors triguen tres dies". D’acord amb això, una política comunicativa eficient de representació d’interessos i d’enginyeria relacional pot tenir efectes molts positius. Per aquest motiu, és important que les empreses dotin les seves estructures d’un professional que els permeti tenir una gestió d’issues management permanent de l’entorn polític, legislatiu, mediàtic i social. D’altres tasques a realitzar són el disseny del mapa de públics i el pla estratègic de comunicació, la identificació de nous escenaris d’actuació, la gestió d’aliances estratègiques i trobades institucionals i la creació de campanyes de mobilització pública, captació de fons i publicity.

En un context proper de futura regulació del sector, el lobbisme èticament exercit ofereix un ampli ventall de possibilitats per a les empreses. Ja se sap: qui té força, aixeca pes.