Fa poc més d’un any que va entrar en vigor la Llei catalana
19/2014 de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Segons
aquesta llei, el dret d’accés a la informació pública queda definit com ”el dret subjectiu que es reconeix a les
persones per a sol·licitar i obtenir la informació pública, en els termes i les
condicions regulats per llei.”. Aquesta norma es va aprovar un any després de
la llei estatal, la Ley 19/2013 de
transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno. Aquestes
lleis van omplir els buits que existien en aquesta matèria dins la legislació
espanyola i catalana respectivament, una circumstància totalment anòmala si fem
un estudi de dret comparat amb altres països del món. De fet, consultant el web
rti-rating.org trobem una dada prou significativa: Espanya és un dels darrers països en aprovar una norma que reguli el
dret d’accés a la informació pública. En una relació de 105 països amb
normes aprovades, Espanya va ser la número 99 en aprovar la llei de
transparència passiva. Com hem dit abans, la norma és del 2013, any en que
també van aprovar una llei similar països com Guaiana, Costa d’Ivori, Ruanda,
Sierra Leone o Sudan del Sud. Però, quan es van començar a aprovar les lleis del
dret d’accés a la informació pública?
Un cas curiós és el de l’avançada
Suècia que a l’any 1766 ja legislava sobre el dret a l’accés a la informació en
la The Freedom of the Press Act, un
dels 4 pilars (lleis) que conformen la seva Constitució. Deixant de banda
aquest cas, la majoria de països del
nostre entorn van aprovar les seves lleis en la segona meitat del segle XX. Finlàndia
ho va fer a l’any 1951 i els EE.UU. al 1966. Dinamarca, Noruega, Holanda
i França a la dècada dels setenta. Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Grècia i
Àustria, a la dècada dels vuitanta. Itàlia, Portugal, Bèlgica i Islàndia a la
dècada del noranta. Per tant, està clar que Espanya ha fet tard, molt tard, en
aplicar mesures de transparència en l’administració. Cal dir, però, que haver aprovat la llei fa molts anys no és
garantia d’una major transparència. Països que han aprovat les seves lleis
en aquest segle tenen puntuacions més altes en el rànquing Global Right to Information Rating que elaboren Access Info Europe (AIE) i el Centre for Law and Democracy (CLD) en comparació amb
països amb una legislació més antiga. Així, doncs, sobre els resultats dels 61
indicadors estudiats, Sèrbia i Eslovènia ocupen el primer i segon lloc del
rànquing havent aprovat les seves lleis al 2003. Croàcia, que va aprovar la
seva llei el mateix any que Espanya (2013), ocupa la quarta posició. Per tant,
hi ha països que han fet tard però que han fet bé la feina. En canvi, trobem
que Espanya ocupa una discreta posició
71 en el rànquing de 105 països, amb la mateixa puntuació que Portugal o
Equador. Un cas similar al d’Alemanya que va aprovar la seva llei al 2005 i que
ocupa la posició 100 del rànquing. En el
següent quadre es mostren els resultats d’Espanya per grups d’indicadors:
Resultats d’Espanya en el Global Right to
Information Rating
Grup d'indicadors
|
Punts màxims
|
Punts obtinguts
|
Dret d'accés
|
6
|
0
|
Àmbits d'aplicació
|
30
|
14
|
Procediments
|
30
|
13
|
Excepcions
|
30
|
20
|
Recursos
|
30
|
12
|
Sancions
|
8
|
0
|
Promocions
|
16
|
14
|
150
|
73
|
Respecte als resultats a Catalunya, no estan contemplats a
l’estudi ja que només fa referència a Estats, però no s’allunya massa dels
indicadors espanyols ja que, en quant al dret a l’accés a la informació, la
normativa estatal i catalana són molt similars. No obstant això, la normativa
catalana és més avantatjosa en qüestió de terminis per resoldre (ampliació) i
en incorporar el silenci positiu en cas de no haver resposta en termini.
En definitiva, encara queda molt camí a recórrer en l’àmbit
de la transparència passiva ―i la transparència en general―. És cabdal que les
administracions posin recursos i eines per una veritable transparència i
que no és limitin a complir mínimament la normativa que, d’altra banda, resulta
insuficient a la vista dels estudis de dret comparat.
